Ei!
Un plaer tornar a poder escriure per a vosaltres!
I seguim aquí, avui 14 d'Octubre és thanksgiving però nosaltres el vam celebrar ahir. Vam menjar pavo, amb moltes coses que estava boníssim. Desprès de postres pastís de carbassa que també és molt típic.
El dissabte però, vam anar a cas el avis que hi havia els tiets també i vam menjar rosted beef, un altre tipus de carn. La casa dels avis és super luxosa i té una finestra enorme mirant al mar, és preciosa. El sopar però va ser bastant estrany ja que a la que vam tenir el plat ple de menjar, els convidats van agafar i van menjar el sopar al sofà. Jo i en Ron, el company xinès amb el qual comparteixo homestay family ens vam quedar amb un pam de nas, i arrossegant-lo ens vam dirigir al sofà. Un pèl incòmode la veritat. Però el menjar, excel.lent.
Avui dilluns és festiu i hem aprofitat per a anar a descobrir els voltants de Courtenay amb cotxe. Hem anat a Qualiqum Beach, un lloc preciós, i a varis llocs més (incloent una mena de botiga que tenen cabres a la teulada!)
Bé també vull aprofitar per a dir-vos que començo a trobar a faltar la família, els amics, Igualada, l'estil de vida meditarrani, i poguer tenir gent al costat que t'estima i que saps que pots comptar amb ells.
Diguem que he sortit de la zona de comfort i que fins ara no me n'he donat compte. La sensació que tinc és com si sempre hagués estat un ocellet alimentat per la mare i que de cop, i sense ser l'època prevista he marxat del niu. Estic just a sota el niu, si el sol no m'enlluerna de vegades encara puc veure la mare i els branquillos que m'han acompanyat tots aquests dolços anys.
Estic d'acord que això que estic vivint és un regal, però els has de tenir ben posats i has de sofrir una mica per a obtenir una recompensa.
No escric això per a que penseu que estic malament ni res, simplement vull fer saber a la gent que si mai es planteja un any com aquest, que s'ho plantegi, i que es mentalitzi ja que conec a molta gent que per exemple no durarien deu mesos.
Atenció, això és normal i no em passo el dia trist; és que tansols estic més moments enyorant-me, però això em fa sortir al carrer i encoratjar-me a disfrutar del lloc on estic.
Aprofito també per a enviar les meves condolències a la família i als amics de la jove Igualadina de 16 que ens va deixar la setmana passada. A vegades la vida és molt cabrona.
dilluns, 14 d’octubre del 2013
dilluns, 7 d’octubre del 2013
Kwai Lake!!
Ei! Ja sóc aquí!
És dilluns i ahir vaig tornar de l'excursió, va ser brutal! Impressionant. Els nois amb que vaig estar eren tots molt macos i molt simpàtics; m'ho vaig passar molt bé.
La oportunintat que vaig tenir de descobrir la indescripible i gloriosa natura siutada al Strathcona Park és inpagable. No puc comptar les vegades que li vaig agrair a l'Steve tot el que ha fet per a que un ansiat per a conèixer la natura de l'illa com jo pugui, poc a poc anar complint el seu somni.
La motxilla era molt pesada... Jaquetes i més jaquetes; roba per a si es mulla la que portes, bosses de plàstic envoltant-ho tot per a conservar-ho sec. I menjar, molt menjar. Primer de tot vam començar a pujar, anar fent però a un bon ritme (tots els que anàvem caminant estàvem forts.. cullera com tiraven en algunes pujades!). Finalment, al cap de 3 o 4 hores i 7,5km vam arribar al Kwai Lake; on vam muntar tendes i un petit campament on poder cuinar i estar durant les estones lliures.
El tema menjar a la muntanya no és que el controlin massa ja que els sobres que em vaig comprar de menjar dissecat (7 pavos cada un...) eren terribles; però who cares? estant envoltant d'aquest paisatge i d'aquesta gent tant maca ho tapa tot.
L'endemà vam anar a dinar a un precipici que el vam anomenar "the edge of the world" i ho semblava! Tot ennuvolat i tansols unes majestuoses muntanyes nevades traient el cap. De camí vam para al Lake Beautiful, que si s'anomena així és per alguna cosa i ens vam separar durant mitja hora, sols, i nomès pensant... Molt bona idea. Tornant, vam fer veure que un noi s'havia trencat el peu i que l'havíem d'intervenir i portar al campament. Ens va ser molt difícil però va ser un bon exercici de treball en equip, empatia, i per a conèixer que si mai hi ha un combat entre les persones i la muntanya, guanyarà la muntanya, i ho hem de tenir molt clar. La conclusió de l'exercici va ser una petita xerrada de l'Steve i les seves experiències a la muntanya. Com ell diu, ha estat casat amb la muntanya. Quan va acabar d'estudiar no sabia què era ni què volia fer així que es va fer Ranger (guarda forestal mes o menys) del parc natural on vam anar, quan va conèixer la Lindsay, una guia d'excursions d'esquí de muntanya en aquell temps van anar al Nepal. Desprès d'aquest viatge va decidir viatjar el màxim que pogués però sempre a la muntanya, el que l'ha convertit en un expert.
Portar a una dona durant 15km a l'esquena per a rescatar-la d'una mort assegurada o haver de topar-se amb morts per culpa de no conèixer el seu oponent, la muntanya. Totes aquestes experiències fan que l'admiri i cada cop sembla que la nostra relació vagi agafant més força. Li tinc molta confiança, i quan et presenta als seu amics com el seu nou "fill" vol dir que la cosa va millorant.
Diria que tot això ha estat fomentat per a l'arribada de l'estudiant xinès a la casa, en Ron. És un xicot estrany, l'any passat ja va estar a Courtenay però es va passar l'any parlant xinès i no va aprendre res així que li costa molt l'anglès i és molt difícil mantenir una conversa. Sumat a això, és passa moltes hores a la seva habitació i no surt massa. No és que el tingui creuat, em cau bé; però no m'agrada gens que menyspreï una oportunitat com aquesta.
I us deixo que tinc feina! Bona setmana :)
És dilluns i ahir vaig tornar de l'excursió, va ser brutal! Impressionant. Els nois amb que vaig estar eren tots molt macos i molt simpàtics; m'ho vaig passar molt bé.
La oportunintat que vaig tenir de descobrir la indescripible i gloriosa natura siutada al Strathcona Park és inpagable. No puc comptar les vegades que li vaig agrair a l'Steve tot el que ha fet per a que un ansiat per a conèixer la natura de l'illa com jo pugui, poc a poc anar complint el seu somni.
La motxilla era molt pesada... Jaquetes i més jaquetes; roba per a si es mulla la que portes, bosses de plàstic envoltant-ho tot per a conservar-ho sec. I menjar, molt menjar. Primer de tot vam començar a pujar, anar fent però a un bon ritme (tots els que anàvem caminant estàvem forts.. cullera com tiraven en algunes pujades!). Finalment, al cap de 3 o 4 hores i 7,5km vam arribar al Kwai Lake; on vam muntar tendes i un petit campament on poder cuinar i estar durant les estones lliures.
El tema menjar a la muntanya no és que el controlin massa ja que els sobres que em vaig comprar de menjar dissecat (7 pavos cada un...) eren terribles; però who cares? estant envoltant d'aquest paisatge i d'aquesta gent tant maca ho tapa tot.
L'endemà vam anar a dinar a un precipici que el vam anomenar "the edge of the world" i ho semblava! Tot ennuvolat i tansols unes majestuoses muntanyes nevades traient el cap. De camí vam para al Lake Beautiful, que si s'anomena així és per alguna cosa i ens vam separar durant mitja hora, sols, i nomès pensant... Molt bona idea. Tornant, vam fer veure que un noi s'havia trencat el peu i que l'havíem d'intervenir i portar al campament. Ens va ser molt difícil però va ser un bon exercici de treball en equip, empatia, i per a conèixer que si mai hi ha un combat entre les persones i la muntanya, guanyarà la muntanya, i ho hem de tenir molt clar. La conclusió de l'exercici va ser una petita xerrada de l'Steve i les seves experiències a la muntanya. Com ell diu, ha estat casat amb la muntanya. Quan va acabar d'estudiar no sabia què era ni què volia fer així que es va fer Ranger (guarda forestal mes o menys) del parc natural on vam anar, quan va conèixer la Lindsay, una guia d'excursions d'esquí de muntanya en aquell temps van anar al Nepal. Desprès d'aquest viatge va decidir viatjar el màxim que pogués però sempre a la muntanya, el que l'ha convertit en un expert.
Portar a una dona durant 15km a l'esquena per a rescatar-la d'una mort assegurada o haver de topar-se amb morts per culpa de no conèixer el seu oponent, la muntanya. Totes aquestes experiències fan que l'admiri i cada cop sembla que la nostra relació vagi agafant més força. Li tinc molta confiança, i quan et presenta als seu amics com el seu nou "fill" vol dir que la cosa va millorant.
Diria que tot això ha estat fomentat per a l'arribada de l'estudiant xinès a la casa, en Ron. És un xicot estrany, l'any passat ja va estar a Courtenay però es va passar l'any parlant xinès i no va aprendre res així que li costa molt l'anglès i és molt difícil mantenir una conversa. Sumat a això, és passa moltes hores a la seva habitació i no surt massa. No és que el tingui creuat, em cau bé; però no m'agrada gens que menyspreï una oportunitat com aquesta.
I us deixo que tinc feina! Bona setmana :)
Perdoneu, però he decidit no escriure aquest fet ja que la meva emoció és indesctiptible, no us podrieu fer una idea de la il.lusió que em va provocar aquest fet.
The edge
El grup!
Intentant transmetre-us la màgia del racó
Els hòmens matiners
La meva tenda i la de l'Steve. Sí, vaig dormir sol.
dimecres, 2 d’octubre del 2013
Preparant l'arca
Bé, tal i com podeu apreciar en el títol, estic plantejant-me de començar-ne a fer els plànols... Les tempestes s'apropies de totes les activitats i de totes les nits. El diumenge en va caure una de ben forta, i mentres jo estava tornant de fer una xocolata calenta amb uns estudiants internacionals. Vaig quedar xop, però gràcies a la meva súper jacqueta no em vaig mullar el cos! (les cames si...) Després d'aquesta passejada remullada, m'esperaven els avis a casa per a sopar. Els pares de l'Steve. El seu pare és altíssim, 2 metres; i té problemes de memòria... Tot i això el sopar va ser encantador. Al llarg de la setmana la pluja i el vent va acompanyar tots els meus trajectes a peu cap al bus i els entrenaments també.
El dimarts però, ni la pluja ni el vent ni la neu m'hagués frenat. Era el día en què el meu institut, G.P.Vanier, organitzava una cursa de x-coruntry! Els millors corredors de l'illa hi eren presents i hi havia molta tensió entre tots els 51 corredors de grau 11 i 12. A la sortida, intentant treure el cap entre dos torres desenvolupades com bèsties ens espràven 6km molt ràpids, plans i plens de fang. Les gotes congelades intentaves refredar els músculs difícils d'escalfar. Donen el tret de sortida i ja era de color marró tot, bastant heavy... Però bé, desprès d'una cursa de caqueta podrida (no sé que em va passar però estava fluix) vaig acabar 12. No estic gaire content amb el resultat com estava la cursa passada, però la següent és la setmana que bé així que no em puc desanimar!
Canviant de tema, avui ja he fet els dos exàmens que temia durant tota la setmana i m'han anat normalillo, de 7 pico... Què hi farem no es pot tenir tot si faltes tres dies a classe entre Hornby Island i curses... Així que ja he acabat les unitats i puc començar de nou!
Avui, he estat preparant totes les coses per a la excursió de tres deies del cap de setmana! Em disculpo ja que no us ho havia comentat però aquest divendres dissabte i diumenge aniré d'excursió amb el club d'outdoors de l'Steve. Com a professor té un club que fan esports d'aventura i coses per l'estil i em va oferir aquesta oportunitat i jo vaig acceptar al moment. La ruta prevista és pujar un dels cims més alts de l'Illa al costat dels llacs que vaig anar d'excursió els primers dies que estava aquí. Les tempestes i el mal temps però diria que no ens ho permetran... Malgrat tot anirem fins als llacs i farem petites excursions d'un dia per la zona. fer excursions és bastant més complicat que a Catalunya ja que has de portar moltes més coses per a culpa del clima i els ossos. A la tenda no hi pot haver res de menjar i s'ha de lligar dalt d'un arbre a 4m d'altura, ja em diràs com ho fots això però jo no ho faré. Nescessites dues jaquetes impermeables, dos pantalons per a la pluja, malles i samarretes interiors, forros polars extra gurixuts i coses per a l'estil que em proporciona el club de l'Steve i ell mateix. Són moltes coses que s'han de carregar però el clima ho demana, és el preu que s'ha de pagar. Doncs bé ja us comentaré com m'ha anat la excursió al dilluns o al dimarts!
Salut:
El dimarts però, ni la pluja ni el vent ni la neu m'hagués frenat. Era el día en què el meu institut, G.P.Vanier, organitzava una cursa de x-coruntry! Els millors corredors de l'illa hi eren presents i hi havia molta tensió entre tots els 51 corredors de grau 11 i 12. A la sortida, intentant treure el cap entre dos torres desenvolupades com bèsties ens espràven 6km molt ràpids, plans i plens de fang. Les gotes congelades intentaves refredar els músculs difícils d'escalfar. Donen el tret de sortida i ja era de color marró tot, bastant heavy... Però bé, desprès d'una cursa de caqueta podrida (no sé que em va passar però estava fluix) vaig acabar 12. No estic gaire content amb el resultat com estava la cursa passada, però la següent és la setmana que bé així que no em puc desanimar!
Canviant de tema, avui ja he fet els dos exàmens que temia durant tota la setmana i m'han anat normalillo, de 7 pico... Què hi farem no es pot tenir tot si faltes tres dies a classe entre Hornby Island i curses... Així que ja he acabat les unitats i puc començar de nou!
Avui, he estat preparant totes les coses per a la excursió de tres deies del cap de setmana! Em disculpo ja que no us ho havia comentat però aquest divendres dissabte i diumenge aniré d'excursió amb el club d'outdoors de l'Steve. Com a professor té un club que fan esports d'aventura i coses per l'estil i em va oferir aquesta oportunitat i jo vaig acceptar al moment. La ruta prevista és pujar un dels cims més alts de l'Illa al costat dels llacs que vaig anar d'excursió els primers dies que estava aquí. Les tempestes i el mal temps però diria que no ens ho permetran... Malgrat tot anirem fins als llacs i farem petites excursions d'un dia per la zona. fer excursions és bastant més complicat que a Catalunya ja que has de portar moltes més coses per a culpa del clima i els ossos. A la tenda no hi pot haver res de menjar i s'ha de lligar dalt d'un arbre a 4m d'altura, ja em diràs com ho fots això però jo no ho faré. Nescessites dues jaquetes impermeables, dos pantalons per a la pluja, malles i samarretes interiors, forros polars extra gurixuts i coses per a l'estil que em proporciona el club de l'Steve i ell mateix. Són moltes coses que s'han de carregar però el clima ho demana, és el preu que s'ha de pagar. Doncs bé ja us comentaré com m'ha anat la excursió al dilluns o al dimarts!
Salut:
dissabte, 28 de setembre del 2013
Terry Fox day
I tots us preguntareu, qui és en Terry Fox? Terry fox va ser un home, que, sense una cama i amb càncer va decidir creuar el Canadà corrent. No el va creuar tot, "només" la meitat. Després d'això va morir per culpa del càncer i va esdevenir un heroi recaudant milions de dòllars corrent contra el càncer. http://www.youtube.com/watch?v=6RH_Ds6-mwI (sub castellà) http://www.youtube.com/watch?v=wzd4LYlHCfk (anglès) Aquests son uns vídeos que he trobat per internet però us convido a buscar, i si teniu interès n'han fet una pel.lícula.
Doncs bé, aquesta setmana vam celebrar el dia d'aquest heroi a la nostra escola. Vam fer una reunió al gimnàs, els estudiants internacionals ens vam presentar, vam cantar l'himne nacional mirant la bandera gegant reposant majestuosa a la paret i alguns van parlar. Un noi va parlar, i va dir que avui correria per al seu difunt pare mort de càncer; pum! Com et quedes quan un noi de 13 anys diu això a 2000 adolescents degenerats? Ningú no sabia com reaccionar i un tímid aplaudiment suavitzant la situació va acompanyar al noi amb el cap cot a la seva cadira. Seguidament va sortir un professor que va esclatar a llàgrimes al explicar la història de la seva mare. Un home plorant al teu davant parlant sobre la seva mare i companys teus a mig plorar, emocions a flor de pell, em va impactar i afectar molt.
De cop va canviar el rollo i vam anar a fer una correguda passejada pels voltants del institut, on desprès ens esperarien unes hamburgueses i altres activitats com karaoke, volei, etc. Va ser un dia molt interessant i el vaig disfrutar moltíssim.
Ara mateix acabo de sopar amb els nens de la casa ja que els pares han sortit a fora a sopar. Ha estat un sopar en el que no s'ha creuat ni una paraula, ni una! Ha estat molt estrany... I ha parat de ploure!
Molts records!
Doncs bé, aquesta setmana vam celebrar el dia d'aquest heroi a la nostra escola. Vam fer una reunió al gimnàs, els estudiants internacionals ens vam presentar, vam cantar l'himne nacional mirant la bandera gegant reposant majestuosa a la paret i alguns van parlar. Un noi va parlar, i va dir que avui correria per al seu difunt pare mort de càncer; pum! Com et quedes quan un noi de 13 anys diu això a 2000 adolescents degenerats? Ningú no sabia com reaccionar i un tímid aplaudiment suavitzant la situació va acompanyar al noi amb el cap cot a la seva cadira. Seguidament va sortir un professor que va esclatar a llàgrimes al explicar la història de la seva mare. Un home plorant al teu davant parlant sobre la seva mare i companys teus a mig plorar, emocions a flor de pell, em va impactar i afectar molt.
De cop va canviar el rollo i vam anar a fer una correguda passejada pels voltants del institut, on desprès ens esperarien unes hamburgueses i altres activitats com karaoke, volei, etc. Va ser un dia molt interessant i el vaig disfrutar moltíssim.
Ara mateix acabo de sopar amb els nens de la casa ja que els pares han sortit a fora a sopar. Ha estat un sopar en el que no s'ha creuat ni una paraula, ni una! Ha estat molt estrany... I ha parat de ploure!
Molts records!
dimecres, 25 de setembre del 2013
1 meset!
I ja sumem 2000 xaferdejades!! Moltes gràcies a tots per als comentaris sobre el blog, per als ànims i per a les crítiques positives. I estic molt orgullós de veure que el blog és visitat normalment des de Iphones, quin goig.
Bé i canviant de tema uns haig d'explicar unes quantes coses. Aquests dos últims dies he anat a Hornby Island, una illa al costat de la meva preciosa, preciosa. Avui us ho explicaré en forma d'historia.
El nostre protagonista es va llevar a les 7 de matí. Havia estat previsor i es va dutxar el dia abans per anar a dormir amb el cap humit i llevar-se amb el seu pèl de modesta llargada creant unes formes d'aleró mai vistes. Al cap de cinc minuts de lluita intentant posar la seva testa de tamany important sota la pica es decideix de posar el cap sota el telèfon de la dutxa. Esglai degut a l'aigua freda, s'eixuga es pentina i encara la cuina.
La germana i la mare de la família d'acollida i acollidora estan preparant l'esmorzar. El jova s'hi uneix i es prepara una llet amb cereals generosa i altres matèries que ara no recorda.
Cotxe, salutació amb els estudiants internacionals, comiat de la seva mare d'acollida i puja a l'autobús groguenc. El jove protagonista es va passar tot el petit trajecte fins al ferry escoltant coreà. No en va aprendre res més que alguns insults; el què normalment s'aprèn. Arriba al ferry, baixa de l'autobús i desenfunda el seu telèfon mòbil que disposa de totes les funcions menys les de telèfon mòbil; paradoxa interessant. Retrata i intenta inmortalitzar l'espectacle que estan contemplant els seus ulls. Salmons saltant sobre unes aigües pacífiques gelades acompanyades d'un sol i uns boscos formats per a arbres d'altures impressionants. Baixa del ferry i agafa altre cop l'autobús per a creuar la illa fins a agafar un altre ferry que el conduirà al seu destí final. Arriba al port de Hornby pensant que ja farà fotos al tornar del mateix lloc sense saber que al toranr s'estarà fent fosc i estarà mig plovent.
Arriba a la casa de colònies i un monitor fa una xerrada. Amb les míseres paraules i el to que fa servir s'adona que és un pel tontet i al protagonista no li cau bé. Excursions a paratges preciosos, jocs al bosc bastant interessants, hores de socialització, i moltes activitas relacionades amb els camps d'aventura que no li fan ni fu ni fa al protagonista l'esperen. Els dos dies van passar volant, com aquest canvi brusc de l'historia. Ja està. Les fogueres, els partits de futbol on un es sent bo sent extremadament dolent i el bon menjar ho van fer passar molt bé. Exceptuant una interrupció durant la nit quan el protagonista va ésser despertant notant els braços d'un coreà que l'estava abraçant mentre dormia i els lavabos que consisteixen en un forat a terra que escup unes aromes indescriptibles acompanyades de mosques amb les potes humides d'orina; els dos dies van ser excelsos, exemis.
I això és tot. Suposo que afirmeu amb mi que aquest escrit és més entretingut que un: M'ho he passat d'allò més bé fent xerinola amb els altres estudiants interacionals.
Us deixo que tinc molta feina i demà és el dia de Terry Fox, ja us en informaré més detalladament.
Bé i canviant de tema uns haig d'explicar unes quantes coses. Aquests dos últims dies he anat a Hornby Island, una illa al costat de la meva preciosa, preciosa. Avui us ho explicaré en forma d'historia.
El nostre protagonista es va llevar a les 7 de matí. Havia estat previsor i es va dutxar el dia abans per anar a dormir amb el cap humit i llevar-se amb el seu pèl de modesta llargada creant unes formes d'aleró mai vistes. Al cap de cinc minuts de lluita intentant posar la seva testa de tamany important sota la pica es decideix de posar el cap sota el telèfon de la dutxa. Esglai degut a l'aigua freda, s'eixuga es pentina i encara la cuina.
La germana i la mare de la família d'acollida i acollidora estan preparant l'esmorzar. El jova s'hi uneix i es prepara una llet amb cereals generosa i altres matèries que ara no recorda.
Cotxe, salutació amb els estudiants internacionals, comiat de la seva mare d'acollida i puja a l'autobús groguenc. El jove protagonista es va passar tot el petit trajecte fins al ferry escoltant coreà. No en va aprendre res més que alguns insults; el què normalment s'aprèn. Arriba al ferry, baixa de l'autobús i desenfunda el seu telèfon mòbil que disposa de totes les funcions menys les de telèfon mòbil; paradoxa interessant. Retrata i intenta inmortalitzar l'espectacle que estan contemplant els seus ulls. Salmons saltant sobre unes aigües pacífiques gelades acompanyades d'un sol i uns boscos formats per a arbres d'altures impressionants. Baixa del ferry i agafa altre cop l'autobús per a creuar la illa fins a agafar un altre ferry que el conduirà al seu destí final. Arriba al port de Hornby pensant que ja farà fotos al tornar del mateix lloc sense saber que al toranr s'estarà fent fosc i estarà mig plovent.
Arriba a la casa de colònies i un monitor fa una xerrada. Amb les míseres paraules i el to que fa servir s'adona que és un pel tontet i al protagonista no li cau bé. Excursions a paratges preciosos, jocs al bosc bastant interessants, hores de socialització, i moltes activitas relacionades amb els camps d'aventura que no li fan ni fu ni fa al protagonista l'esperen. Els dos dies van passar volant, com aquest canvi brusc de l'historia. Ja està. Les fogueres, els partits de futbol on un es sent bo sent extremadament dolent i el bon menjar ho van fer passar molt bé. Exceptuant una interrupció durant la nit quan el protagonista va ésser despertant notant els braços d'un coreà que l'estava abraçant mentre dormia i els lavabos que consisteixen en un forat a terra que escup unes aromes indescriptibles acompanyades de mosques amb les potes humides d'orina; els dos dies van ser excelsos, exemis.
I això és tot. Suposo que afirmeu amb mi que aquest escrit és més entretingut que un: M'ho he passat d'allò més bé fent xerinola amb els altres estudiants interacionals.
Us deixo que tinc molta feina i demà és el dia de Terry Fox, ja us en informaré més detalladament.
diumenge, 22 de setembre del 2013
Cros!
Overcoming with his limitations, kiwi, el personatge d'un vídeo el qual hem de fer una redacciño a anglès està present fins i tot als meus somnis (és broma, tant no) però el creative writing es fa difícil, això sí; les ganes no hi falten pas!
Avui ha estat un dia plujós al Comox Valley, quina novetat! jajaja. De moment no em puc queixar ja que nomès ha plogut 3 dies, però ja s'animarà ja. Però la pluja no ha impedit el pla del dia. Divendres, 20 de setembre, els valents components del club de cross country i dos professors a les 12, han agafat el seu cotxe i s'han dirigit cap a Nanaimo, una ciutat a 90km de Courtenay; però que està a prop per a fer les compres segons ells. Jo, i 3 altres nois hem anat al cotxe del Mr Murphy; el que entrena el club i el meu professor de educació física. Aquesta relació d'amistat-professor que tenim és inimaginalble per al sistema educatiu català! És molt divertit i molt graciós; i sempre té molta pressa i a vegades sembla el Mr Bean. Aixó si, desprès de cada classe seva, surto amb el pit ben inflat, i orgullós de mi mateix i amb ganes de menjar-me el món! És brutal.
Bé al arribar a Nanaimo, el panorama era bastant interessant. La sortida estava com dividida en dues parts, els professionals que anaven amb la seva cantimplora bevent pols de proteïnes submergida a l'aigua amb gust de clor que tenen aquí; i la part dels que portaven unes vans i no es van molestar ni a escalfar. Jo em vaig posicionar al mig. I van donar el tret de sortida. Els professionals es van avançar a la primera posició fent uns salts elegants i movent els braços llargs i prims acompanyats d'aquelles cames primes per+o musculades mostrades quasi completament gràcies als pantalons extra curts que vestien. Contemplant el paisatge em vaig plantar a la desena posició, darrere del típic canadenc, alt com una torre, que va al meu institut. La seva música preferida és el country, country del dur. Aquesta és una de les seves cançons preferides http://www.youtube.com/watch?v=2E064kb3UnU Tela, tela.
Doncs per aquesta posició em vaig quedar fins a la última pujada, on em van avançar 3 ja que no podia més. A la recta final ho estava donant tot, fins que de sobte, una massa considerable amb una velocitat important va topar amb mi a un metre de la arribada. La topada per part de la massa musculada i acompanyada d'un petit cervell em va apartar de la pista i li va deixar pas per a arribar a la 13 posició i deixar-me a la modesta 14 posició. A part del petit incident, vaig acabar molt content; i estic molt content de practicar aquest esport!
Aquí el tema dels esports és molt important per als joves. Si no fas cap esport ets un "pringat" directament; però si fas un esport ets "cool". Als vestuaris, es estrany però escoltar les converses és divertidíssim; exceptuant la contaminació de l'aire per part de les sabates i les aixelles sobreeixint de suor i gespa molla que al cap de uns dies fa molta pudor. Malauradament, o afortunadament comparteixo vestuaris amb l'equip de 30 cossos de 75kg de mitjana de rugby, i amb l'equip de volei. Sempre, sempre desprès dels entrenaments comencen a dir "gays" i paraules per l'estil als de l'equip i els de volei responen amb degenerats i curts de gambals. Però quan ens miren als de Cross country no saben què dir, ja que no és molt "gay" còrrer 6-7-8km als entrenaments, però no és tant "testoroner" com el rugby.
Bé aquest cap de setmana ha plogut bastant però el dissabte va fer bo i vam aprofitar per anar al mercat i al llac de Comox, maco maco. Aprofito per a dir-vos que fins al dimarts no podré fer cap entrada ja que passaré una nit amb els inernacionals a una illa anomenada Honrby Island. Molt bon principi de setmana!
Avui ha estat un dia plujós al Comox Valley, quina novetat! jajaja. De moment no em puc queixar ja que nomès ha plogut 3 dies, però ja s'animarà ja. Però la pluja no ha impedit el pla del dia. Divendres, 20 de setembre, els valents components del club de cross country i dos professors a les 12, han agafat el seu cotxe i s'han dirigit cap a Nanaimo, una ciutat a 90km de Courtenay; però que està a prop per a fer les compres segons ells. Jo, i 3 altres nois hem anat al cotxe del Mr Murphy; el que entrena el club i el meu professor de educació física. Aquesta relació d'amistat-professor que tenim és inimaginalble per al sistema educatiu català! És molt divertit i molt graciós; i sempre té molta pressa i a vegades sembla el Mr Bean. Aixó si, desprès de cada classe seva, surto amb el pit ben inflat, i orgullós de mi mateix i amb ganes de menjar-me el món! És brutal.
Bé al arribar a Nanaimo, el panorama era bastant interessant. La sortida estava com dividida en dues parts, els professionals que anaven amb la seva cantimplora bevent pols de proteïnes submergida a l'aigua amb gust de clor que tenen aquí; i la part dels que portaven unes vans i no es van molestar ni a escalfar. Jo em vaig posicionar al mig. I van donar el tret de sortida. Els professionals es van avançar a la primera posició fent uns salts elegants i movent els braços llargs i prims acompanyats d'aquelles cames primes per+o musculades mostrades quasi completament gràcies als pantalons extra curts que vestien. Contemplant el paisatge em vaig plantar a la desena posició, darrere del típic canadenc, alt com una torre, que va al meu institut. La seva música preferida és el country, country del dur. Aquesta és una de les seves cançons preferides http://www.youtube.com/watch?v=2E064kb3UnU Tela, tela.
Doncs per aquesta posició em vaig quedar fins a la última pujada, on em van avançar 3 ja que no podia més. A la recta final ho estava donant tot, fins que de sobte, una massa considerable amb una velocitat important va topar amb mi a un metre de la arribada. La topada per part de la massa musculada i acompanyada d'un petit cervell em va apartar de la pista i li va deixar pas per a arribar a la 13 posició i deixar-me a la modesta 14 posició. A part del petit incident, vaig acabar molt content; i estic molt content de practicar aquest esport!
Aquí el tema dels esports és molt important per als joves. Si no fas cap esport ets un "pringat" directament; però si fas un esport ets "cool". Als vestuaris, es estrany però escoltar les converses és divertidíssim; exceptuant la contaminació de l'aire per part de les sabates i les aixelles sobreeixint de suor i gespa molla que al cap de uns dies fa molta pudor. Malauradament, o afortunadament comparteixo vestuaris amb l'equip de 30 cossos de 75kg de mitjana de rugby, i amb l'equip de volei. Sempre, sempre desprès dels entrenaments comencen a dir "gays" i paraules per l'estil als de l'equip i els de volei responen amb degenerats i curts de gambals. Però quan ens miren als de Cross country no saben què dir, ja que no és molt "gay" còrrer 6-7-8km als entrenaments, però no és tant "testoroner" com el rugby.
Bé aquest cap de setmana ha plogut bastant però el dissabte va fer bo i vam aprofitar per anar al mercat i al llac de Comox, maco maco. Aprofito per a dir-vos que fins al dimarts no podré fer cap entrada ja que passaré una nit amb els inernacionals a una illa anomenada Honrby Island. Molt bon principi de setmana!
dilluns, 16 de setembre del 2013
Oil sands
Bé, aquesta entrada no explica res sobre les meves vivències, explica una veritat del medi ambient del Canadà.
Canadà, un dels països amb més vida salvatge, amb els millor i més grans boscos i amb un apreci per al medi ambient, "que t'hi cagues!"
Bé, despertem i tornem al nostre món, al planeta petroli manat per a quatre rics que tan sols pensen per a ells; això és el que ens ensenya el sistema, tira endavant, no miris al costat ni als altres i seràs un cabró i ric del cagar si t'atures a ajudar al coix, has perdut. I per a molt bo que sigui un país, de l'avarícia dels diners no se n'escapa pas. Jo diria que, entre poc i massa, ningú se n'escapa. Aquí en tenim un bon exemple.
Primer de tot ens hem de situar a la província d'Alberta, al nord. (Alberta és al costat de BC, on estic jo).
Al nord d'aquesta província hi trobem una gran, enorme reserva de petroli barrejat amb sorra. Fins fa uns quants anys era bastant abandonada i s'extreia d'altres llocs, però eps! Que s'està acabant el petroli dels altres llocs! Doncs en comptes d'apostar per a la recerca i innovació de noves fonts de energia i automoció, anem a treure el petroli més brut del planeta, el d'Alberta.
Per a fer l'extracció del petroli s'ha de gastar una quantitat d'aigua impressionant i es malmet una zona de naturalesa impressionant; però els sous dels funcionaris son més alts! I tant, com que la gent que no és d' Alberta no hi ha de fer res i al costat de casa ja tenen bosc, "pa que preocupar-se..." I nio us recorda a alguna cosa això?... Al fracking! al nostre apreciat fraking. És una cosa semblant, però no pas igual.
Doncs bé així es destapa un gran secret, el Canadà, un dels pitjors paisos en aquest moment en el factor ambiental (descartant Xina, i d'altres que és exagerat).
Bé, això no és tot, ara, com que tenen tant petroli volen vendre'l, i perquè no vendre'l a la Xina. Així, han de construïr un tub, que travessi totes les muntanyes, tots els rius i tots els pobles d'Alberta, i de BC. Aquí se'n diu el pipeline i és ultra perillós ja que si es malmet al mig del riu; seria apocalíptic...
La raó de contruïr aquest tub és per a portar el petroli fins a la costa del Pacífic i allà portar.lo a la Xina amb vaixell. L'altre cosa que hauran de manejar és com entrar el vaixell entre les petites illes, ja que si xoca amb una... No puc ni pensar-ho. El tresor que arriben a tenir aquí i s'ho volen jugar tot per al petroli.
Bé tot això us ho comento ja que ahir vam veure Avatar, de James Cameron, un director de Alberta. El que vol reflexar la pel.lícula és la destrucció i el que va veure James Cameron quan va observar les mines de petroli del nord de la seva regió. Curiós i molt interessant conèixer el vertader significat de la pel.lícula.
Aquí us deixo amb uns quants links i una informació.
http://www.greenpeace.org/canada/en/campaigns/Energy/tarsands/ Pàgina greenpeace on es pot firmar i s'hi pot trobar molta informació (Anglès)
http://es.wikipedia.org/wiki/Arenas_de_alquitr%C3%A1n_de_Athabasca L'únic que he trobat en castellà...
http://www.onearth.org/article/canadas-highway-to-hell Article explicatiu.
Canadà, un dels països amb més vida salvatge, amb els millor i més grans boscos i amb un apreci per al medi ambient, "que t'hi cagues!"
Bé, despertem i tornem al nostre món, al planeta petroli manat per a quatre rics que tan sols pensen per a ells; això és el que ens ensenya el sistema, tira endavant, no miris al costat ni als altres i seràs un cabró i ric del cagar si t'atures a ajudar al coix, has perdut. I per a molt bo que sigui un país, de l'avarícia dels diners no se n'escapa pas. Jo diria que, entre poc i massa, ningú se n'escapa. Aquí en tenim un bon exemple.
Primer de tot ens hem de situar a la província d'Alberta, al nord. (Alberta és al costat de BC, on estic jo).
Al nord d'aquesta província hi trobem una gran, enorme reserva de petroli barrejat amb sorra. Fins fa uns quants anys era bastant abandonada i s'extreia d'altres llocs, però eps! Que s'està acabant el petroli dels altres llocs! Doncs en comptes d'apostar per a la recerca i innovació de noves fonts de energia i automoció, anem a treure el petroli més brut del planeta, el d'Alberta.
Per a fer l'extracció del petroli s'ha de gastar una quantitat d'aigua impressionant i es malmet una zona de naturalesa impressionant; però els sous dels funcionaris son més alts! I tant, com que la gent que no és d' Alberta no hi ha de fer res i al costat de casa ja tenen bosc, "pa que preocupar-se..." I nio us recorda a alguna cosa això?... Al fracking! al nostre apreciat fraking. És una cosa semblant, però no pas igual.
Doncs bé així es destapa un gran secret, el Canadà, un dels pitjors paisos en aquest moment en el factor ambiental (descartant Xina, i d'altres que és exagerat).
Bé, això no és tot, ara, com que tenen tant petroli volen vendre'l, i perquè no vendre'l a la Xina. Així, han de construïr un tub, que travessi totes les muntanyes, tots els rius i tots els pobles d'Alberta, i de BC. Aquí se'n diu el pipeline i és ultra perillós ja que si es malmet al mig del riu; seria apocalíptic...
La raó de contruïr aquest tub és per a portar el petroli fins a la costa del Pacífic i allà portar.lo a la Xina amb vaixell. L'altre cosa que hauran de manejar és com entrar el vaixell entre les petites illes, ja que si xoca amb una... No puc ni pensar-ho. El tresor que arriben a tenir aquí i s'ho volen jugar tot per al petroli.
Bé tot això us ho comento ja que ahir vam veure Avatar, de James Cameron, un director de Alberta. El que vol reflexar la pel.lícula és la destrucció i el que va veure James Cameron quan va observar les mines de petroli del nord de la seva regió. Curiós i molt interessant conèixer el vertader significat de la pel.lícula.
Aquí us deixo amb uns quants links i una informació.
http://www.greenpeace.org/canada/en/campaigns/Energy/tarsands/ Pàgina greenpeace on es pot firmar i s'hi pot trobar molta informació (Anglès)
http://es.wikipedia.org/wiki/Arenas_de_alquitr%C3%A1n_de_Athabasca L'únic que he trobat en castellà...
http://www.onearth.org/article/canadas-highway-to-hell Article explicatiu.
Vídeo de greenpeace contra el pipeline
Bon començament de setmana!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)