La meitat

Si senyors, no sé com anunciar-vos això. El 50%, la meitat, l'equador, no ho sé. Ja porto 5 mesos aquí, i me'n queden 5 més. Dir això es fa molt difícil. Sembla mentida que "nomès" amb 5 mesos agafis tant carinyo a un lloc. Ja tinc amics, ja tinc "família" i em sento molt bé aquí. Al mateix temps a Igualada tinc els amics, la família i tot el que estimo. No vull marxar, ja que trobaré molt molt a faltar la vida d'aquí; però vull tornar.
Hi havia potser un temps aquí, els primers dies, quan encara no estimava a ningú ni tampoc era estimat per a ningú doncs em preguntava a mi mateix, perquè no marxar i tornar a la zoan de comfort? Ara sé la resposta, i gràcies que no vaig marxar!
Amb 5 mesos he conegut a molta gent, gent que m'ha fet crèixer i sobre tot obrir els ulls i la ment. He viscut experiències inolvidables, i que de ben segur em canviaran la meva vida, la meva forma de pensar i actuar. A vegades penso amb el moment que vaig clickar el botó de "enviar", aquell simple fet que canviaria bastant la meva vida.
Jo us entenc, vosaltres potser no ho enteneu, jo també pensaria que aquest pringat, un adolescent que està experimentant tantes coses al mateix temps pues ara es flipa i posa aquí el rollo del poeta. No, de veritat. Una experiència com aquesta marca, i no com a dolent; no canvia la personalitat, tan sols afegeix, afegeix i millora a un mateix.
Aprens també a valorar les persones, però la cosa més senzilla però efectiva que he après és que els següents anys que em queden per endavant son els millors de la teva vida, que com més gran et tornes més burro, i que has de viure el present. No has de pensar sobre el que no vas fer, no has de planejar pas a pas tot el que faràs; les sorpreses i les coses no planejades són les que desprès recordaràs millor. Això també pot sonar molt de disney, però entre poc i massa. Si durant aquests dies els visc normal, sense pensar els que he perdut, els que han passat i els que han de passar els disfrutaré molt més. Algú em va dir, si aquí fas relacions fortes amb la gent, a l'aeroport sempre es fa molt difícil. Mira quasi que l'envio... I què? com pots pensar amb l'aeoroport ara?! Ja vindrà, falta molt, falten molts dies que els pots passar genial amb genials persones al teu costat.
Doncs això es al que em dedico, entre neurones, proteines, anàlisis de personatges i masses molars procuro viure cada dia com si no existissin calendaris; tot i que a vegades, com avui, és molt maco parar, pensar i reflexionar.